3.165 alfafarencs en l’atur i una xifra major encara de veïns i veïnes
sota el llindar de la pobresa han de ser la primera de les preocupacions de l’Ajuntament
i de l’acció social i política local
3.165 alfafarencs estaven sense
treball passat 28 de febrer (segons fonts de la Generalitat Valenciana, Informe
Argos), amb una mitjana percentual per damunt notablement de la mitjana
comarcal i de la mitjana del País Valencià. Som un poble que va perdre la indústria
en les últimes dècades i amb una agricultura també a la baixa (prenent com a
base el cens de 2011, la població activa puja 11.525 ciutadans, la indústria
ocupa només 1.490 mentre que el sector serveis ocupa 5.305 treballadors, la
següent porció dels actius són aquells que no tenen faena).
En concondància els índexos de
pobresa, de ciutadans que han de viure per baix del llindar de la pobresa,
superen les taxes d’atur. En alguns barris del poble, eixes dramàtiques
estadístiques encara s’agreugen més. Els últims anys, des què es va entrar en
això que diuen “crisi”, la davallada d’una part importantíssima de la població
cap a situacions de risc d’exclusió social o directament en exclusió ha sigut
una tònica tràgica i creixent, com ho demostren, sense anar més lluny, la
necessitat creixent d’assistència dels serveis municipals de Benestar Social o
l’augment en les necessitats del repartiment d’aliments bàsics.
Les dones, els joves, les
persones amb greus dificultats d’inserció sòcio-laboral, i la gent major de 40 anys amb dèficits
formatius professionals, són els tres grans grups que han vist en el últims
anys com les seues expectatives d’ocupació pràcticament s’han esfumat.
Sens dubte, doncs, l’atur i la
creixent població que sobreviu per baix del llindar de la pobresa i abocada a l’exclusió
social han de situar-se al centre de tota acció política local i ha de ser la
primera de les preocupacions de l’Ajuntament.
La nova legislació sobre Règim
Local, perpetrada pel PP estatal, entre altres conseqüències comporta destruir
no sols gran part de l’autonomia local sinò també la pèrdua de competències i
capacitat per fer que la institució política més pròxima als ciutadans tinga
possibilitats d’incidir realment en el terreny social i econòmic. En els
pròxims pressupostos municipals, els de 2015, això estarà a la base dels
números locals que es puguen posar damunt la taula per als anys vinents. Si s’accepta
la nova legislació, l’Ajuntament quedarà lligat de mans i peus per tal de poder
desenvolupar una política en terrenys com l’ocupació, el benestar social i la
prestació d’alguns serveis vitals per a la gent que pitjor ho té en una
situació de fractura social i en espiral cap a la pobresa i la miserització.
Per tant, l’oposició frontal a eixa nova legislació i el negar-se a perdre
competències marca la diferència en l’àmbit local.
Una altra ratlla que marca la
diferència és l’existència o no de voluntat per afrontar els problemes
del deute municipal, començant per acceptar la necessitat d’una vertadera
auditoria ciutadana del mateix que servisca per determinar allò que s’anomena
el “deute ilegítim” i prendre posteriorment les decisions al respecte que
corresponguen, òbviament aplicant des del principi criteris d’absoluta
transparència i aplicant tot seguit la participació ciutadana en la pressa de
les decisions. Acceptar la reforma constitucional perpetrada amb nocturnitat i
traïdoria pel PP i el PSOE estatals, que obliga a pagar el deute públic abans
que atendre les necessitats més bàsiques de la població, comporta en l’àmbit
municipal que determinades infrastructures de gestió privada encara que de
propietat pública tinguen una despesa milionària any rere any en els
Pressupostos Municipals o que determinades decisions presses en el passat
estiguen causant obligacions de pagament hui i per molts anys. No es pot estar
esperant sempre si determinat ministre de Madrid considera oportú permetre o no
l’ús de fons municipals per a invertir, mentre que l’obligació de pagar deute
municipal a bancs o obligacions contretes amb empreses privades s’han atendre
religiosament.
La tercera gran ratlla que marca
la diferència entre les diferents forces polítiques i agents socials locals és
aquella que té a vore amb què volem enfortir, incentivar i promoure, per al
desenvolupament econòmic i social de la nostra gent. Perquè política és marcar
prioritats. I si parlem de prioritats, no són les mateixes les que situen al
centre de l’actuació municipal la majoria social i la població més desfavorida que
aquella altra que posa per davant determinats sectors, sovint tan presents com
aliens al teixit local. Parlem clar: no és igual afavorir el xicotet
empresariat, el xicotet comerç, els autònoms, l’economia social i comunitària,
que destinar el gros de les forces escases i de l’atenció municipal a les grans
marques i distribuïdores comercials.
Eixes tres ratlles marquen la
diferència entre uns i altres, molt més que no les sigles, en Alfafar.
I situar-se a una o altra banda
de les ratlles és condició inexcusable per oferir una alternativa i per a la
credibilitat d’allò que es puga proposar.
La gent d’Alfafar ha d’afrontar
en els pròxims anys no sols repensar un futur millor per al conjunt, sinò també
el “com” construir-lo, i s’ha de fer amb la participació activa de tots. Sense
eixa participació, senzillament no és possible construir un futur més just i
millor. No s’ha de pensar el futur per ningú, s’ha de pensar el futur amb tots,
o millor dit amb l’amplíssima majoria. La majoria social i els sectors més
desfavorits han d’estar al centre de tota reflexió i acció política i social
local.
Urgix un Pla d’Ocupació i mesures
municipals molt més agosorades per protegir els més dèbils, si es vol evitar
que les creixents desigualtats acaben en una fractura social dificilment
reversible, condemnant potser a més d’una generació a un calvari i a un cul de
sac. Això passa ineludiblement per promoure que aquells que ho necessiten
esdevinguen protagonistes també de posar en marxa solucions, i no sols de
tindre actituds mèrament assistencialistes des de l’Ajuntament. Passa
ineludiblement per posar fre a la desafecció respecte de la política i per
impulsar decididament una regeneració profunda i radical, una desafecció absolutament
explicable per l’allau de corrupció sistèmica, pel distanciament de la representació
política i la seua tendència a l’autisme, per la partitocràcia, la submissió, sovint en la falta de racionalitat en la gestió i
la perversió de la funció pública en ocasions, que en l’àmbit local és
perfectament possible capgirar si existix voluntat política de fer-ho.
Està clar que un Ajuntament no
pot per si sol donar solució a totes les qüestions i necessitats plantejades,
però tan clar com és això ho és que la institució política més pròxima als ciutadans resta obligada a respondre en quin costat està i posar-se a treballar de forma
efectiva per buscar les solucions i els consensos necessaris per afrontar eixes
situacions i també per posar-se davant si, segons com, cal anar a defensar
front altres institucions les necessitats.
Joan S. Sorribes
Joan S. Sorribes
